El Dia Mundial del Teatre va ser creat per l’Institut Internacional del Teatre (ITI) l’any 1961 i es celebra anualment el 27 de març per la comunitat internacional del teatre.

Amb motiu d’aquesta ocasió s’organitzen diferents esdeveniments de teatre nacionals i internacionals. Una de les més importants és la difusió del Missatge del Dia Mundial del Teatre a través del qual, a invitació de l’ITI, una figura de talla mundial comparteix les seves reflexions sobre el tema del Teatre i una Cultura de Pau. Aquest missatge es tradueix a més de 50 idiomes, es llegeix per a desenes de milers d’espectadors abans de les representacions als teatres de tot el món i s’imprimeix a centenars de diaris.

Missatge del Dia Mundial del Teatre 2024 de Jon FOSSE

L’ART ÉS PAU
Cada persona és única i alhora com totes les altres persones. La nostra aparença visible i externa és diferent de la dels altres, és clar, això està bé, però també hi ha alguna cosa dins de tots i cadascun de nosaltres que pertany només a aquesta persona, que és aquesta persona sol. Podríem anomenar això el seu esperit, o la seva ànima. O bé podem decidir no etiquetar-ho gens paraules, deixa-ho en pau.

Però tot i que tots som diferents els uns als altres, també ho som. Gent de totes les parts del món són fonamentalment semblants, no importa quin idioma parlem, quin color de pell tinguem, què color de cabell que tenim.

Això pot ser una mena de paradoxa: que som completament semblants i totalment diferents mateix temps. Potser una persona és intrínsecament paradoxal, en el nostre pont de cos i ànima: nosaltres engloben tant l’existència més lligada a la terra i tangible com una cosa que transcendeix aquests límits materials, terrestres. L’art, el bon art, aconsegueix a la seva manera meravellosa combinar allò del tot únic amb l’universal. Ens permet entendre el que és diferent —el que és estranger, podríeu dir— com a universal. Per fent-ho, l’art trenca les fronteres entre llengües, regions geogràfiques, països. Reuneix no només les qualitats individuals de cadascú sinó també, en un altre sentit, les característiques individuals de cada grup de persones, per exemple de cada nació.

L’art no ho fa anivellant les diferències i fent-ho tot igual, sinó, al contrari, mostrant-nos què és diferent de nosaltres, què és aliè o estranger. Tot el bon art conté precisament això: quelcom aliè, quelcom que no podem entendre completament i alhora entenc, en certa manera. Conté un misteri, per dir-ho d’alguna manera. Una cosa que ens fascina i així ens empeny més enllà dels nostres límits i, en fer-ho, crea la transcendència que ha de tot art tots dos contenen en si mateixos i ens condueixen.

No conec millor manera d’ajuntar els contraris. Aquest és l’enfocament invers exacte el dels conflictes violents que veiem massa sovint al món, que permeten el destructiu la temptació d’aniquilar qualsevol cosa estrangera, única i diferent, sovint utilitzant els invents més inhumans que la tecnologia ha posat a la nostra disposició. Hi ha terrorisme al món. Hi ha guerra. Perquè la gent també té un costat animalista, impulsat per l’instint d’experimentar l’altre, l’estranger, com una amenaça per a la pròpia existència més que com un misteri fascinant. 

Així és com desapareix la singularitat —les diferències que tots podem veure— deixant enrere un col·lectiu igualtat on qualsevol cosa diferent és una amenaça que cal eradicar. Des del que es veu sense que com a diferència, per exemple en religió o ideologia política, esdevingui quelcom que ha de ser derrotat i destruït. 

La guerra és la batalla contra allò que hi ha al fons de tots nosaltres: quelcom únic. I també és a lluita contra l’art, contra allò que hi ha al fons de tot art. 

He estat parlant aquí d’art en general, no de teatre o dramatúrgia en particular, però això és perquè, com he dit, tot el bon art, en el fons, gira al voltant del mateix: agafant allò absolutament únic, absolutament específic i fent-lo universal. Unint el particular amb l’universal per mitjà d’expressar-lo artísticament: no eliminant-ne l’especificitat sinó emfatitzant aquesta especificitat, deixant que brilli clarament allò que és estrany i desconegut.

La guerra i l’art són oposats, de la mateixa manera que la guerra i la pau són oposats, és tan senzill com això. L’art és
pau.